Xavier Patricio Pérez, Buenos Aires 1951-Barcelona 1990.
La poesia de l’experiència, la filosofia de barra de bar, la lírica de la milonga, el tango i la rumba catalana (v. Rumba de Barcelona), i una sort negra que clama al cel. El Gato va arribar a aquesta enèrgica ciutat quan començava a despertar, després de 40 anys de franquisme i just al moment en què l’escena musical barcelonina es repartia entre La Cançó i el descobriment del rock simfònic anglosaxó. Ell, en un dels seus atacs de “lucidesa celeste” es va inventar el Rock Laietà. Ni pa ti ni pa mi. Aquesta mena d’equacions de barra, on els factors fonamentals eren el compromís amb la progresia de Zeleste que el va acollir i alhora la seva militància en la universalitat de la música i l’escepticisme nihilista de la poesia li van costar la carrera i, de retruc, la vida. El joc a dos bandes, el relativisme, l’assaig, la prova, la supervivència, el dubte, la solteria i la indefinició política continuen sense perdonar-se en un país fet de mescla i confusió lingüística dirigit per una classe política que sempre ha jugat a dos bandes per bé de la seva supervivència. Ironies de la vida o una altra veritat incòmoda?
Potser l’única i més incòmoda veritat és que el Gato no va poder aguantar la insuportable deriva existencial que l’ha convertit en el més gran poeta de la rumba catalana. Ay cuánto amor, cuánto dolor... fins que un dia li va reventar el cor. Després, les discogràfiques es van repartir les seves gravacions inèdites com si fosssin calderilla. Van haver de passar casi trenta anys fins que les filles poguessin recuperar el material escampat, i algun més perquè un director de cine fes una –mala- pel·lícula d’homenatge. Què en queda? Una idea milionària i invendible: la Banda Sonora Original de la ciutat de Barcelona.
No hay comentarios:
Publicar un comentario