BALADA DE FRA RUPERT

de Josep Maria de Sagarra

Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d'aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l'impúdic fra menor:

Gustós, senyores, m'avinc
a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.

Se'ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.

No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.

Ni plens d'innoble mengia
com els del Cor de Maria.

Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.

I no em ballen nit i dia
com els de l'Escola Pia.

No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.

Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.

Cap paparra se m'hi arrapa
com als monjos de la Trapa.

Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.

Ni peluts ni escadussers
com els d'altres missioners.

Ni amb el gàl.lic i els veneris
d'altres dignes presbiteris.

Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.

Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.

Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.

Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.

Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.

Se'm poden contrapuntar
amb tots els sants de l'Altar.

No se'm poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere.

I tenen un toc tan suau
com els collons de Santa Pau.

Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.

I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.

I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.

Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.

No m'arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.

No m'escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.

No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.

Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.

No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.

La que els tocqui amb vehemència,
cinc-cents dies d'indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.

No té l'Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l'Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloria Dei.

(Fra Rupert era un caputxí que va aconseguir gran influència entre la burgesia dominant a Barcelona. El va recitar en públic el dijous 19 de desembre del 1935 després d'una conferència de Federico Garcí Lorca. "Sagarra recità la balada, entre les riallades homèriques i la satisfacció total dels assistents. L'èxit fou tan unànime i tan fort, que Margarida Xirgu decidí enfilar.se damunt una cadira i recitar-lo novament, aquesta volta imprimint-li el dramatisme digne d'una tragèdia grega. Lorca, emocionat, va sentenciar: "Que grande eres, Margarita! Con un actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca".)

Per llegir més poemes de Sagarra visiteu aquesta web

ELECCIONS MUNICIPALS 2007

INICIATIVA PER CATALUNYA-VERDS


El vídeo (1) comença com si fos un capítol d'una sitcom de l'estil "Plats Bruts": acció casual, montatge ràpid, música pop. Quan es parla del canvi climàtic, apareix una imatge molt curta d'un peixet en una peixera; és una al.lusió velada sobre una protecció animal eficaç? O potser una al.lusió als animals en captivitat com un dels fets responsables del canvi climàtic? Ens ha de donar llàstima el peixet, o sentir-nos identificats amb ells perquè tenen una peixera? Tanmateix, el peix no es mou. Quan Joan Saura diu "Fa cinc anys ens deien que érem petits i utópics", el veiem parlant per telèfon: És clar, ara els truquen, o tenen a qui trucar, abans no, i per això ara ja no son utòpics, sino realistes. En Jordi Miralles apareix sota la mirada vigilant de la Imma Mayol, que el mira desde un póster, és a dir, desde la seva posició d'autoritat com a candidata. El final és el millor: apareixen davant del seu coffee shop col.locant-se per la foto, però desenfocats (una idea de realitzador gafipasti, pero absolutament desafortunada tractant-se d'Iniciativa-Verds, un partit que sempre ha tingut una presència i una opinió ambigua, borrosa). Només una manca absoluta de criteri podia acceptar una presa tan ridícula com la següent: Imma Mayol no vol equivocar-se i va d'una banda a l'altre com Manuel Fraga per col.locar-se enmig i al capdavant del quartet. La cosa només podia acabar amb una frase impossible com "Fes el que vols fer", una frase híbrida entre "Fes el que vulguis" i "Fes el que hagis de fer" (les dues contraproduents), i "Tu pots marcar la diferència". Una manera divertida de dir: "sempre serem l'ombra del PSC fins que et vingui en gana votar-nos".

Deixant de banda la polémica per les declaracions de la Mayol, el lema "Ecologistes i d'esquerres per sistema" seria pervers si Iniciativa fos un partit seriós, perquè les causes no es defenen sistemàticament.

PSC


Bé, aquest anunci d'en Jordi Hereu és potser un dels més grans insults que un alcalde pot regalar a la ciutadania. El pitjor és que és innegable que porta el segell de la Barcelona que ells han aconseguit. Per cert, aquesta imatge de "sostenible" s'assembla a la verificació anti-spam de google. El dibuixant ha canviat el símbol d'accessibilitat per una bici!

CIU


Un altre cop, el vídeo d'aquesta plataforma convergent que es diu "Imagina Barcelona" (no, més no... prou ja d'imaginar la ciutat, deixa'ns viure en ella!), és una còpia de un disseny ja conegut: en aquest cas es tracta d'aquelles animacions del programa "Cuina X Solters" que presentaba l'Ismael Prados. Això de convertir la política en un capítol de Las supernenas és tan sols un exemple més de la falta de criteri dels asessors de marketing dels partits, que no se n'adonen de que els creatius s'han rigut d'ells a la puta cara. Aquesta historieta tendenciosa i repugnant és indigne d'un país pioner en la nova pedagogia, indigne del país d' El Cavall Fort. Per cert, la gran idea de la campanya de CIU es montar paradetes els diumenges al migdia i regalar globus decorats amb la poma de "Imagina Barcelona" ales famílies que passen. A veure quin pare li nega el globus al seu nen.


PP


El PP ha optat per un vídeo inspirat en els anuncis de NGDirect, ple de paraules buides i missatges volubles. Fa molta gràcia allò de "el Partido Popular trabaja cada día para lograr la España fuerte, próspera y segura que todos queremos": quant més treballin per nosaltres, més gran serà l'abisme entre el poder i la ciutadanía. En efecte, aquest és un anunci publicitari de veritat. El PP es ven com una solució metapolítica. És el liberalisme assumit, cromosomàtic. Davant la hipocresía del altres vídeos, aquest és potser el vídeo més sincer de tota la campanya, perquè no promet absolutament res. En efecte, el que defensa el poder de les empreses, no té res a dir políticament.

El cartell és hilarant. En ell, Alberto Fernández Díaz apareix empetitit i amb cara d'ensurt, demostrant un cop més que els assessors d'imatge i de marketing dels partits, o són idiotes, o són una lògia d'anarquistes que aspiren reventar el sistema desde dins. El cartell també demostra que el rostre és el mirall de l'ànima.

ERC


El metge: "Als que som d'esquerres també ens agrada estar tranquils, al carrer i a dins de casa". ¿Es refereix a la inseguretat? Ah, ¿es que hi ha gent d'esquerres que els agrada que els robin la cartera? ¿Què vol dir amb "també"? ¿Com a la gent de dretes? Pregunta inevitable: ¿Per aquesta gent, què vol dir ser d'esquerres?

Trio: "No oblidem que som els polítics els que estem al servei de la gent i no la gent al servei dels polítics. Utilitza'ns". Això és com dir que els èssers humans tenim molta sort de que al planeta terra hi hagi oxigen perquè si no, no podríem respirar.

Portabella: "Si vols una Barcelona catalana i universal". Ah, ¿que no ho és?

"Si vols una Barcelona més pensada per a tu". Ah, ¿que no ho era?

CONCLUSIÓ: les bajanades clàssiques dels defensors d'un sistema jeràrquic.

(1). A Quimi Portet no li agrada la paraula vídeo, diu que prefereix dir filmets, és a dir, que prefereix l'anglès al llatí.

Nota: Demano perdó per l'ortografia.

Lucas Quejido.

Realidades Avanzadas

Espectáculo de Simona Levi sobre Barcelona: especulación inmobiliaria, leyes contra el "incivismo" selectivo, la mafia de la SGAE...
Breves apuntes espontáneos de...Joan Simó.



Realidades Avanzadas
Uploaded by deboralaire

Oscar Abril Ascaso + Sedcontra Avec Les Autres

No todo está perdido en esta ciudad. Hay fenómenos que se resisten a ser barcelonizados, barçalizados y ba(r)nalizados:
Soirées/veladas de Oscar Abril Ascaso+Sedcontra avec les Autres o cómo deleitarse con bellas melodías y reconciliarse con la filosofía neonietzscheana francesa en 50 minutos hilarantes.



Próximo concierto el 5 de Abril, en el Apolo2. Y el veintipico, también. Parce qu'il faut, il faut...

Deborah dixit

CALLE ARIBAU.

Mete la mano en el bolsillo saca y abre tu cuchillo y ten cuidao. Pónganme oído en este barrio a muchos guapos lo’ han matao. (Calle Luna, Calle Sol).
Willy Colon y Héctor Lavoe. Lo mato. 1973.

Me viene ahora el recuerdo de las noches en la calle de Aribau. Aque­llas noches que corrían como un río negro, bajo los puentes de los días, y en las que los olores estancados despedían un vaho de fantasmas.
Carmen Laforet. Nada.


30 de agosto de 2000
Tres individuos entran en el bar Parigi (Aribau esquina Paris) mostrando placas falsas de policía y, tras un alboroto con otros clientes del bar, hieren de un disparo al portero.
El presunto autor de los disparos dueño de las dos armas incautadas tenía licencia de armas.

http://www.elmundo.es/2000/08/30/catalunya/30N0135.html


10 de septiembre de 2000.
Hamid Suada Oualili, un marroquí con nacionalidad española, casado con una catalana y con tres hijos, murió la madrugada de aquél día a causa del disparo que le asestó un joven de 31 años con la intención de lograr así que “hubiera un árabe menos.”
En el juicio, el acusado negaba haber sido el responsable y alegaba que le había apuntado en el pecho con “un arma de juguete que disparaba bolitas” y que en ese momento se oyó una detonación proveniente de otro lugar.


12 de mayo de 2001.
Ildefonso J.A., a las nueve de la mañana, un camello con domicilio en Ripollet mató de un tiro a un conocido en el lavabo del bar Tukasa, un after de la calle Aribau a la altura de Roselló. Varios testigos explicaron a la policía que, tras oír un disparo, vieron salir del lavabo al presunto asesino y que mientras se dirigía hacia la salida les dijo: “Ahí en el lavabo tenéis algo”.

http://www.mir.es/DGRIS/Notas_Prensa/Policia/2001/np072002.htm


7 de octubre de 2003.
A las siete de la mañana de la fecha, el propietario del bar, Manolo N.M., de 42 años y apodado “El Coletas”, murió a causa de los disparos que le asestó un conocido del bar y compañero sentimental de su novia, a la que también intentó matar.
El asesino, no contento con haberle matado, intentó deshonrar a la víctima incluso en el juicio:
“José Antonio O. L., el hombre que se encuentra en prisión como presunto autor del asesinato a tiros del propietario del local de copas Tal & Cual de Barcelona, ha desvelado al juez que instruye el caso, a través de sus abogados, la existencia de una colección de vídeos de contenido sexual que la víctima supuestamente gravaba mientras mantenía relaciones íntimas con diferentes parejas.”
http://www.elmundo.es/papel/2003/10/08/catalunya/1490740.html
http://www.lexureditorial.com/noticias/0506/12190730.htm
http://elmundo.es/papel/2003/11/05/catalunya/1511383_impresora.html



Esto es la calle Aribau: pistolas, Rolex, Four Roses con naranja, karaoke, pelo en coleta, los 40 principales, videos porno caseros, cirugía estética. El universo Crónicas Marcianas en la vida real. Su equivalente doméstico. Cómo no, en la calle Aribau también hay una armería para aficionados a este bello deporte al aire libre.

HUMO. Félix Perez-Hita

HERON CITY (I parte)

Centro comercial situado en la orilla oeste de la Meridiana, en el corazón del barrio de Porta, el nuevo Manhattan Norte también comocido como Porta Avenue. Construido en el 2001 como primer centro comercial dedicado exclusivamente al ocio, albergó en su día la discoteca más grande de la ciudad. La Oficina Nord desconoce si este extremo sigue siendo cierto. Actualmente, junto a cines y bares, Heron está ocupado por tiendas oulets del sector textil y un Opencor.
Heron City lo componen 45 locales con un total de l32.000 metros cuadrados.

Cuando el grupo inversor británico Heron se planteó construir en Barcelona, encargó un informe para ver si las antiguas cocheras de la Renfe-Meridiana eran un lugar apropiado para albergar locales nocturnos. El informe fue rotundo en ese aspecto: “Ubicación inmejorable: al lado de un cementerio. Sin problemas con el vecindario.”
Dicho y hecho. Encargaron la obra a un arquitecto “novato”: Juli Capella. Sin una trayectoria constructora sólida por aquellos años, Capella sí tenía un gran ascendente en la Barcelona del Disseny. (Bardiss) Director de la revista Ardi y del FAD, el hombre confrontó su amplia cultura mediterránea con la fría praxis de los inversores/invasores ingleses: “Cuando hicimos el Heron City- dice Capella- me obligaron a ir a EE.UU., a Orlando y cuando volví me preguntaron qué tema escogería y contesté que no iba a tematizar el lugar. Elegí como referente a la ciudad a Barcelona e hice una plaza abierta que querían cerrar porque en América es necesario poner aire acondicionado. Pero en Barcelona no. Además solo llueve 20 días al año y quedó como la plaza del pueblo pero del siglo XXI.” Efectivamente, Heron City, además de pueblerino, pretende representar el “Pla de Barcelona” encajonado entre la playa (La discoteca, decorada con unas palmeras metálicas que se iluminan) y la montaña (zona de restaurantes). Cómo es lógico, no faltan réplicas chuscas de trencadis gaudiano y otros motivos alusivos (¿columnas orgánicas?) al genio de Reus (perdón por la redundancia)

El conjunto se completa en su zona este con un edificio de unas 10 plantas ocupado por el hotel Ibis, que viene rematado por un paralepípedo de neón de una veintena de metros que cambia de color, del azul al rojo y viceversa sin motivo aparente. A día de hoy, aproximadamente un 15% de los neones están fundidos, porcentaje creciente.
“Traté de no caer en el kitsch pero sí hay espectáculo, dando con el gusto popular” asume Capella “Yo he visto discotecas racionalistas pero no va nadie. Tú tienes que ser expresionista haciendo ocio” Heron City es, sin duda un singular conjunto de arquitectura expresio-tunning.

La noche de la inauguración se pudo ver al Arquitecto con un gran puro en la boca repartiendo abrazos a los presentes. Pero algo, premonitoriamente, se torció. Lisa Ronson, hija del mayor inversor, Gerald Ronson, algo afectada por la bebida, no distinguió la puerta de cristal impoluto y transparente que daba paso al local más cool del centro, inspirado en la psicodelia de los 60. Frente a las narices del Arquitecto, la pubilla se rompió las suyas, bautizando con sangre la pista de baile del garito llamado, ay, Milpasos.
Tiempo después, y quizá por la maldición lanzada por Lisa Ronson o por el efecto devorador de la periferia (algo similar al efecto que tuvo la selva sobre la cultura maya) lo que debía ser una reputada discoteca “house” pasó a discoteca de tarde para menores que pincha éxitos de los 80 por la noche. El bar con ínfulas Flash-flash, hoy es territorio del perreo reggaetón. En los cines, sin embargo, sigue haciendo frío. La oferta se completa con un gimnasio propiedad de Virgin y una bolera propiedad de la gallega Cirsa.

A finales del 2006 el grupo australiano Babcock and Brown y el GPT group compraron a Heron International este emblema ciudadano por 140 millones de eurípides. La Oficina Nord desconoce por ahora las intenciones de nuestros antípodos con respecto a esta increíble acrópolis.

Curiosidades

El susto del Dragón
Cuentan que en una de las primeras reuniones entre Capella y los señores de Heron, éstos preguntaron por el significado del nombre de la zona: Can Dragó (1) Los barceloneses, lógicamente desconocedores de esa remota zona, tradujeron literalmente: La casa del dragón. Y cuentan también que a los ejecutivos se les ocurrió una brillante idea: enroscar en el espolón del hotel Ibis un inmenso dragón chino de neón multicolor. Los esfuerzos del equipo romanizado frente al bárbaro para dejar el pirulí en una figura levemente bladerruniana fueron, cuentan, hercúleos. Una lástima. Si los 90 tuvieron la gamba mariscaliana, en el principio de siglo, Bardiss pedía un dragón chino.

Mercado informal
Tras la demolición de las casas baratas de Can Tunis, el menudeo de la droga tuvo, al igual que tantos mercados municipales, que buscar acomodo. Y lo hizo junto a Heron City. La zona tiene una larga tradición de venta y consumo que irradia del célebre bloque llamado “Fort apache” y se extiende hasta las casas de más allá del Pont del Dragó. Durante un tiempo, los yonkis se pinchaban en los bancos que hay entre la discoteca y el cementerio, con los ojos puestos en el Corte Inglés. Despreciando la belleza que desprendía la justicia poética que brindaba el lugar, los vecinos se quejaron y los Mossos, desde la comisaría que tienen en los bajos de Fort Apache, desplazaron a los yonkos. Durante ese fugaz y especial momento de la Historia, al lugar se le conoció como Heroin City.

(1) Según parece, el nombre viene de cuando en estos terrenos acamparon un regimiento de dragones (caballería pesada) felipista durante el asedio de Barcelona del 1713-1714

Oficina Nord del IESB