Contracampaña
Hace unos días que se pueden ver en esta nuestra ciudad unos carteles muy curiosos, auspiciados por el Ajuntament de Barcelona.
Aquí está mi aportación a la campaña.
Deborah Fernández
INSTITUT d'ESTUDIS SEMPRONIO DE BARCELONA
Hace unos días que se pueden ver en esta nuestra ciudad unos carteles muy curiosos, auspiciados por el Ajuntament de Barcelona.
Aquí está mi aportación a la campaña.
Deborah Fernández
Publicado por
lucas quejido
en
13:08
0
comentarios
Publicado por
lucas quejido
en
18:15
1 comentarios
Els catalans som de raça noruega, la nostra música es folk-r'n'b-flamenc, de grans portem txapela, les Rambles són a Montjuïc, i fem finestrals per seduïr les noies. "We are in Spain!"
Això és el que ha aconseguit l'Ajuntament, malgrat les polítiques de la Generalitat.
Publicado por
lucas quejido
en
0:37
3
comentarios
Havia de ser una teutona qui ordenés alfabèticament el cel de Barcelona. Lisa Rienermann es mereix un cóctel-party a la Capella del Àngels o una adelanto de la Institució de les Lletres Catalanes.
Publicado por
lucas quejido
en
4:16
0
comentarios
Etiquetas: tipografia Lisa Rienermann Pau Todó
El Vandalisme com una de les velles arts. Passeig Joan de Borbó. Protesta irresistible davant l'expulsió del 20% del veïnat de la Barceloneta per part de l'Ajuntament de Barna d'Aro.
Publicado por
lucas quejido
en
8:58
0
comentarios
BALADA DE FRA RUPERT
de Josep Maria de Sagarra
Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d'aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l'impúdic fra menor:
Gustós, senyores, m'avinc
a explicar-vos com els tinc.
Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.
I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.
Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.
Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.
Se'ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.
No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.
Ni plens d'innoble mengia
com els del Cor de Maria.
Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.
I no em ballen nit i dia
com els de l'Escola Pia.
No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.
Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.
Cap paparra se m'hi arrapa
com als monjos de la Trapa.
Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.
Ni peluts ni escadussers
com els d'altres missioners.
Ni amb el gàl.lic i els veneris
d'altres dignes presbiteris.
Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.
Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.
Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.
Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.
Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.
Se'm poden contrapuntar
amb tots els sants de l'Altar.
No se'm poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere.
I tenen un toc tan suau
com els collons de Santa Pau.
Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.
I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.
I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.
Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.
No m'arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.
No m'escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.
No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.
Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.
No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.
La que els tocqui amb vehemència,
cinc-cents dies d'indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.
No té l'Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l'Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloria Dei.
(Fra Rupert era un caputxí que va aconseguir gran influència entre la burgesia dominant a Barcelona. El va recitar en públic el dijous 19 de desembre del 1935 després d'una conferència de Federico Garcí Lorca. "Sagarra recità la balada, entre les riallades homèriques i la satisfacció total dels assistents. L'èxit fou tan unànime i tan fort, que Margarida Xirgu decidí enfilar.se damunt una cadira i recitar-lo novament, aquesta volta imprimint-li el dramatisme digne d'una tragèdia grega. Lorca, emocionat, va sentenciar: "Que grande eres, Margarita! Con un actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca".)
Publicado por
lucas quejido
en
10:31
2
comentarios
INICIATIVA PER CATALUNYA-VERDS
El vídeo (1) comença com si fos un capítol d'una sitcom de l'estil "Plats Bruts": acció casual, montatge ràpid, música pop. Quan es parla del canvi climàtic, apareix una imatge molt curta d'un peixet en una peixera; és una al.lusió velada sobre una protecció animal eficaç? O potser una al.lusió als animals en captivitat com un dels fets responsables del canvi climàtic? Ens ha de donar llàstima el peixet, o sentir-nos identificats amb ells perquè tenen una peixera? Tanmateix, el peix no es mou. Quan Joan Saura diu "Fa cinc anys ens deien que érem petits i utópics", el veiem parlant per telèfon: És clar, ara els truquen, o tenen a qui trucar, abans no, i per això ara ja no son utòpics, sino realistes. En Jordi Miralles apareix sota la mirada vigilant de la Imma Mayol, que el mira desde un póster, és a dir, desde la seva posició d'autoritat com a candidata. El final és el millor: apareixen davant del seu coffee shop col.locant-se per la foto, però desenfocats (una idea de realitzador gafipasti, pero absolutament desafortunada tractant-se d'Iniciativa-Verds, un partit que sempre ha tingut una presència i una opinió ambigua, borrosa). Només una manca absoluta de criteri podia acceptar una presa tan ridícula com la següent: Imma Mayol no vol equivocar-se i va d'una banda a l'altre com Manuel Fraga per col.locar-se enmig i al capdavant del quartet. La cosa només podia acabar amb una frase impossible com "Fes el que vols fer", una frase híbrida entre "Fes el que vulguis" i "Fes el que hagis de fer" (les dues contraproduents), i "Tu pots marcar la diferència". Una manera divertida de dir: "sempre serem l'ombra del PSC fins que et vingui en gana votar-nos".
Deixant de banda la polémica per les declaracions de la Mayol, el lema "Ecologistes i d'esquerres per sistema" seria pervers si Iniciativa fos un partit seriós, perquè les causes no es defenen sistemàticament.
PSC
Bé, aquest anunci d'en Jordi Hereu és potser un dels més grans insults que un alcalde pot regalar a la ciutadania. El pitjor és que és innegable que porta el segell de la Barcelona que ells han aconseguit. Per cert, aquesta imatge de "sostenible" s'assembla a la verificació anti-spam de google. El dibuixant ha canviat el símbol d'accessibilitat per una bici!

CIU
Un altre cop, el vídeo d'aquesta plataforma convergent que es diu "Imagina Barcelona" (no, més no... prou ja d'imaginar la ciutat, deixa'ns viure en ella!), és una còpia de un disseny ja conegut: en aquest cas es tracta d'aquelles animacions del programa "Cuina X Solters" que presentaba l'Ismael Prados. Això de convertir la política en un capítol de Las supernenas és tan sols un exemple més de la falta de criteri dels asessors de marketing dels partits, que no se n'adonen de que els creatius s'han rigut d'ells a la puta cara. Aquesta historieta tendenciosa i repugnant és indigne d'un país pioner en la nova pedagogia, indigne del país d' El Cavall Fort. Per cert, la gran idea de la campanya de CIU es montar paradetes els diumenges al migdia i regalar globus decorats amb la poma de "Imagina Barcelona" ales famílies que passen. A veure quin pare li nega el globus al seu nen.
PP
El PP ha optat per un vídeo inspirat en els anuncis de NGDirect, ple de paraules buides i missatges volubles. Fa molta gràcia allò de "el Partido Popular trabaja cada día para lograr la España fuerte, próspera y segura que todos queremos": quant més treballin per nosaltres, més gran serà l'abisme entre el poder i la ciutadanía. En efecte, aquest és un anunci publicitari de veritat. El PP es ven com una solució metapolítica. És el liberalisme assumit, cromosomàtic. Davant la hipocresía del altres vídeos, aquest és potser el vídeo més sincer de tota la campanya, perquè no promet absolutament res. En efecte, el que defensa el poder de les empreses, no té res a dir políticament.
El cartell és hilarant. En ell, Alberto Fernández Díaz apareix empetitit i amb cara d'ensurt, demostrant un cop més que els assessors d'imatge i de marketing dels partits, o són idiotes, o són una lògia d'anarquistes que aspiren reventar el sistema desde dins. El cartell també demostra que el rostre és el mirall de l'ànima.
ERC
El metge: "Als que som d'esquerres també ens agrada estar tranquils, al carrer i a dins de casa". ¿Es refereix a la inseguretat? Ah, ¿es que hi ha gent d'esquerres que els agrada que els robin la cartera? ¿Què vol dir amb "també"? ¿Com a la gent de dretes? Pregunta inevitable: ¿Per aquesta gent, què vol dir ser d'esquerres?
Trio: "No oblidem que som els polítics els que estem al servei de la gent i no la gent al servei dels polítics. Utilitza'ns". Això és com dir que els èssers humans tenim molta sort de que al planeta terra hi hagi oxigen perquè si no, no podríem respirar.
Portabella: "Si vols una Barcelona catalana i universal". Ah, ¿que no ho és?
"Si vols una Barcelona més pensada per a tu". Ah, ¿que no ho era?
CONCLUSIÓ: les bajanades clàssiques dels defensors d'un sistema jeràrquic.
(1). A Quimi Portet no li agrada la paraula vídeo, diu que prefereix dir filmets, és a dir, que prefereix l'anglès al llatí.
Nota: Demano perdó per l'ortografia.
Lucas Quejido.
Publicado por
lucas quejido
en
15:24
1 comentarios
Espectáculo de Simona Levi sobre Barcelona: especulación inmobiliaria, leyes contra el "incivismo" selectivo, la mafia de la SGAE...
Breves apuntes espontáneos de...Joan Simó.
Realidades Avanzadas
Uploaded by deboralaire
Publicado por
lucas quejido
en
16:35
0
comentarios
No todo está perdido en esta ciudad. Hay fenómenos que se resisten a ser barcelonizados, barçalizados y ba(r)nalizados:
Soirées/veladas de Oscar Abril Ascaso+Sedcontra avec les Autres o cómo deleitarse con bellas melodías y reconciliarse con la filosofía neonietzscheana francesa en 50 minutos hilarantes.
Próximo concierto el 5 de Abril, en el Apolo2. Y el veintipico, también. Parce qu'il faut, il faut...
Deborah dixit
Publicado por
lucas quejido
en
13:06
0
comentarios
CALLE ARIBAU.
Mete la mano en el bolsillo saca y abre tu cuchillo y ten cuidao. Pónganme oído en este barrio a muchos guapos lo’ han matao. (Calle Luna, Calle Sol).
Willy Colon y Héctor Lavoe. Lo mato. 1973.
Me viene ahora el recuerdo de las noches en la calle de Aribau. Aquellas noches que corrían como un río negro, bajo los puentes de los días, y en las que los olores estancados despedían un vaho de fantasmas.
Carmen Laforet. Nada.
30 de agosto de 2000
Tres individuos entran en el bar Parigi (Aribau esquina Paris) mostrando placas falsas de policía y, tras un alboroto con otros clientes del bar, hieren de un disparo al portero.
El presunto autor de los disparos dueño de las dos armas incautadas tenía licencia de armas.
http://www.elmundo.es/2000/08/30/catalunya/30N0135.html
10 de septiembre de 2000.
Hamid Suada Oualili, un marroquí con nacionalidad española, casado con una catalana y con tres hijos, murió la madrugada de aquél día a causa del disparo que le asestó un joven de 31 años con la intención de lograr así que “hubiera un árabe menos.”
En el juicio, el acusado negaba haber sido el responsable y alegaba que le había apuntado en el pecho con “un arma de juguete que disparaba bolitas” y que en ese momento se oyó una detonación proveniente de otro lugar.
12 de mayo de 2001.
Ildefonso J.A., a las nueve de la mañana, un camello con domicilio en Ripollet mató de un tiro a un conocido en el lavabo del bar Tukasa, un after de la calle Aribau a la altura de Roselló. Varios testigos explicaron a la policía que, tras oír un disparo, vieron salir del lavabo al presunto asesino y que mientras se dirigía hacia la salida les dijo: “Ahí en el lavabo tenéis algo”.
http://www.mir.es/DGRIS/Notas_Prensa/Policia/2001/np072002.htm
7 de octubre de 2003.
A las siete de la mañana de la fecha, el propietario del bar, Manolo N.M., de 42 años y apodado “El Coletas”, murió a causa de los disparos que le asestó un conocido del bar y compañero sentimental de su novia, a la que también intentó matar.
El asesino, no contento con haberle matado, intentó deshonrar a la víctima incluso en el juicio:
“José Antonio O. L., el hombre que se encuentra en prisión como presunto autor del asesinato a tiros del propietario del local de copas Tal & Cual de Barcelona, ha desvelado al juez que instruye el caso, a través de sus abogados, la existencia de una colección de vídeos de contenido sexual que la víctima supuestamente gravaba mientras mantenía relaciones íntimas con diferentes parejas.”
http://www.elmundo.es/papel/2003/10/08/catalunya/1490740.html
http://www.lexureditorial.com/noticias/0506/12190730.htm
http://elmundo.es/papel/2003/11/05/catalunya/1511383_impresora.html
Esto es la calle Aribau: pistolas, Rolex, Four Roses con naranja, karaoke, pelo en coleta, los 40 principales, videos porno caseros, cirugía estética. El universo Crónicas Marcianas en la vida real. Su equivalente doméstico. Cómo no, en la calle Aribau también hay una armería para aficionados a este bello deporte al aire libre.
Publicado por
lucas quejido
en
7:34
0
comentarios
Publicado por
lucas quejido
en
17:29
3
comentarios
BALADAS-DISCOS-ESTANCO. Carrer Pelai.
La botiga de discos Baladas del carrer Pelai ha tancat. Ha desaparegut dels nostres carrers el paradís d’aquell mileurista amb desigs soterrats de col·leccionisme amateur. Al Baladas venien discos, DVDs i VHS a uns preus més que assequibles, i s’havia convertit en la millor botiga de discos de flamenco i bandes sonores de la ciutat. No era estrany trobar clàssics de jazz com el “Kind of Blue” de Miles Davies, “A Love Supreme” de Coltrane y altres reedicions de luxe a vuit o deu euros la còpia. Aquí el menda va arribar a trobar la banda sonora de “Weekend” i “Pierrot le Fou” de Godard, en una edició dels Inrockuptibles, a nou euros! La secció de pop-rock potser no era tan suculenta com la de Discos Castelló, però allò que es podia trobar estava a cinc euros més barat.
En definitiva, era el lloc adequat per buscar afinitats inconfessables com Antonio Molina, Emilio el Moro y meravelles com la discografia sencera de Paco de Lucía, edicions de EGREM de música cubana antiga, recopilacions de clàssics de jazz a preus de riure, els DVDs de Yasujiro Ozu o Fassbinder a cinc euros més barat que al FNAC, joies del cinema espanyol en VHS a un euro, i un llarg etcètera.
En efecte, el Baladas era també un estanc, gràcies a una d’aquelles idees tan excèntriques dels empresaris de la Espanya desarrollista, i en sintonia amb el tipus de negoci que hom encara pot trobar a la Costa Brava, on el mateix espai que ven la premsa diària també proporciona la dosi pertinent de gelats o dolços i ofereix barrets de mexicà al costat d’un caixer de canvi, change, valuta, weschel.
Una altre característica del Baladas era la insuperable lletjor de totes les empleades, una veritable legió de senyoretes amb el cabell fregit, maquillatge d’anunci de Pump’n’Seal i un accent castellà de Getafe que baixava els preus dels discos del propi ensurt. La caixera tenia la obligació d’apuntar el títol del disc en una llibreta quadriculada (una relíquia pre-informàtica), donant lloc a situacions hilarants quan es tractava de Mohamed Abdel-Wahab, Kenji Mizoguchi o el “My People Were Fair and Had Sky in Their Hair... But Now They’re Content to Wear Stars on Their Brows” de Tyrannosaurus Rex. Una lletreta arrodonida d’escola pública dels vuitanta coronada per un esmalt d’ungles subvencionat pel Montilla feia escarafalls en un paper acostumat a sumar còpies i més còpies de La Oreja de Van Gogh o Mónica Naranjo.
Ara no ens queda altre remei que pagar una fortuna al Jazz Messengers, ficar la mà tremolosa a les ofertes de Castelló, resar per trobar el que busquem al FNAC o, posats a fer, anar al Wah-Wah a saludar al Zeta, la Shakira, el Raül i el Marc i comprar-nos el disc en vinil, que sona millor.
Publicado por
lucas quejido
en
15:42
2
comentarios
Publicado por
lucas quejido
en
7:51
0
comentarios
Publicado por
lucas quejido
en
5:51
0
comentarios
Publicado por
lucas quejido
en
20:19
2
comentarios
CAN TUNIS
La barriada que da nombre a la ladera sur de Montjuïc había sido en la Edad Media un poblado de pescadores conocido por la capilla de la Mare de Déu del Port, donde recalaban piratas tunecinos, de ahí el nombre. Posteriormente, el crecimiento de Barcelona relegó el barrio a la marginación, y se sabe que a principios del siglo XX se ejercía la prostitución de menores en los barracones que rodeaban el cementerio. En los años setenta, década de iniciativas, se intentó llevar a cabo un proyecto de urbanización que acabara con el chabolismo (más grave que las chabolas) de las numerosas familias gitanas que poblaban el lugar. Este proyecto se llamó “Avillar Chavorros” que en caló significa “Venid, niños”, y así bautizaron a la escuela de enseñanza primaria que pretendía atender a los niños del barrio. Pero a mediados de los años ochenta llegó la heroína de los barrios marginales de toda España, aquellos barrios que pasarían a la historia por todo aquello que llegaron a ser a pesar de las instituciones y por culpa de ellas. Esos barrios que adquieren la fama que merece su abandono. La heroína que te disfraza de lo que eres y habla por ti porque aparte de ella no tienes nada más, porque se han negado a darte nada más y la heroína les da la razón a ellos y a ti también. Las paredes desconchadas de las chabolas se volvieron más blancas aún y las ratas, empeñadas en mantener su grisura, hicieron el resto. Para saber lo que ocurrió después, visitad la tesis de Enrique Ilundian que encontraréis en
http://www.fundacionmhm.org/pdf/Mono5/Articulos/articulo7.pdf
La ladera sur de Montjuïc es la alfombra que esconde el polvo de las fábricas que han hecho de Cataluña el pastel de boda de una España insostenible en su calendario.
Pero lo curioso es que sabemos mucho más de lo que Can Tunis ha inspirado que su realidad palpable. De este modo, tenemos la película “Los Tarantos” de Rovira-Beleta, una especie de Romeo y Julieta a la gitana y al más puro estilo Douglas Sirk, con Carmen Amaya y Antonio Gades, y el grandioso poema de Jaime Gil de Biedma “Barcelona ja no és bona, o mi paseo solitario en primavera” del que transcribo el final:
Sólo montaña arriba, cerca ya del castillo,
de sus fosos quemados por los fusilamientos,
dan señales de vida los murcianos.
Y yo subo despacio por las escalinatas
sintiéndome observado, tropezando con las piedras
en donde las higueras agarran sus raíces,
mientras oigo a estos chavas nacidos en el Sur
hablarse en catalán, y pienso, a un mismo tiempo,
en mi pasado y en mi porvenir.
Sean ellos sin más preparación
que su instinto de vida
más fuertes al final que el patrón que les paga
y que el salta-taulells que les desprecia:
que la ciudad les pertenezca un día.
Como les pertenece esta montaña,
Este despedazado anfiteatro
de las nostalgias de una burguesía.
La alegría con la que los vecinos acogen los nuevos proyectos de saneamiento de Can Tunis contrasta con la lista de prioridades de un gobierno y un ayuntamiento que han tardado más de veinte años en preocuparse del asunto. El trabajo de las excavadoras ha finalizado. Ahora, es como el chiste de Eugenio: “-Vale gracias, pero ¿hay alguien más?”
Hay un documental reciente sobre el Can Tunis actual. Si buscáis “Can Tunis” en el YouTube, la primera opción es una entrevista a los directores y extractos de la película.
Si queréis leer las opiniones de un vecino de Can Tunis (creo que son verdaderas) clicad:
http://www.20minutos.es/noticia/2658/0/tunis/cambia/clientela/
Y…bueno, esta página es demencial:
http://www.fallingrain.com/world/SP/56/Can_Tunis.html
Publicado por
lucas quejido
en
14:53
1 comentarios
Publicado por
lucas quejido
en
18:57
0
comentarios
No tot en una enciclopèdia han de ser entrades.
Un poema d'en Pep Sales per festejar el cap d'any.
HOLA PÀTRIA
(Barcelona, 1985)
Hola pàtria eixos turons
i els seus homes buixarrons
Ja en tinc plens tots dos collons
vull marxar de Catalunya
Hola pàtria eixos turons
i els seus homes amb sarrons
Van cercant tots rovellons
vull marxa a Catalunya
Jo no tinc més pàtria que els meus peus
Ni més diners dels que tu em deus
No vull ser presoner dels teus carrers
I sols penso, sols penso en fugir
Roda el món
Torna al Born
Però, ves-te’n!
Eixos turons me pareixen dos malucs
i m’endinsen en la vall d’un pubis total
Jo no tinc més pàtria que els meus peus
Ni més diners dels que tu em deus
No vull ser presoner dels teus carrers
I sols penso, sols penso en fugir
Roda el món
Torna al Born
Però, ves-te’n!
Publicado por
lucas quejido
en
19:11
0
comentarios